Locucions d'un cerdanyolenc molt rhumanu (després de sobreviure a una duplicada)

Mentre estàveu degustant a la terrassa la collita del ’52 de La Viermella, es feia realitat un dels somnis que sempre he tingut i mai no he recordat, visitar Londres. Com que era la primera vegada que hi anava, vaig haver de buscar en un atles si de veritat existia, o era sols un producte fabulós de Goya. Per sort, vaig poder triar entre vàries opcions: el carrer de Londres, la taverna de Londres i fins i tot Londres a seques, malgrat que diuen que l’incessant boira fa que la humitat atenyi certa transcendència climàtica.

Encara que sempre he cregut en la mort a primera vista, sabia que anava a enamorar-me irremissiblement. Londres és així. I tot i que en desconec el gènere, ja era la vintena vegada que la visitava. La torre inclinada d’Eiffel, els peixos i els circuits integrats, tot plegat m'inspirava un aire misteriós i molt habitual.

Sóc d’aquells que respecten estrictament els presagis de les fades. També m’agraden els fados. En veure la llum per primera vegada, ho recordo com si fos demà, la d’una bombeta opaca de 25W, se’m va predir que per a anar a Londres només podia fer-ho gaudint dels serveis aeris irlandesos. És així de curiosa la vida.

Vaig agafar un vol de RyanAir. Sí, teniu raó, és l’heroi d’aquella pel·lícula tan coneguda, ara en versió alada.

Ahir doncs vaig viure un dels instants més àlgids. Amb el Big Fan al costat dret, i l’Anamnesi fluint al davant, em va aparèixer una truita encantadora. D’ous ecològics a la llera del riu cooperatiu, va callar. Perquè és així com és una truita, sempre s’és queixada. Vaig provar de revifar-la amb whisky tàrtar, però en va. I quan ja pensava amb bona llet que tot estava tallat, me’n vaig adonar. L’aire massa ionitzat em feia escapçar l’etmoide. Però tot i així vaig decidir endur-me un rècord: una àncora.

De tornada, Ryan em va amenaçar amb la seva Excàlibur i 50 lliures lliures d'impostos: no és permès portar àncores duplicades. Amb prou feina li vaig demostrar que es tractava d’una clàssica i molt tradicional, trobada en un lloc ple de naus. Només calia que la toquessen, al five o’clock te, penjant a l’aire ionitzat en vuitè grau!

Sento no poder haver estat ahir amb vosaltres, però us juro que m’ho vaig passar de conya, sense conya!

Perquè sempre ens quedarà París, i ara també Londres.
Octavian

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

DIEC 2 - NOU JUTGE A MATADEPERA